dissabte, 6 d’octubre de 2012

Sempre és ell

El Robert ha escrit un article molt interessant, i molt bonic per la seva sinceritat, sobre la relacions de parella. De les d’abans en comparació a les que estan mutant cap a un futur –segons ell- molt diferent. L’article és profundament bell perquè, en certa manera, potser sense que ni el Robert ho sàpiga, és un cant a l’amor, o més ben dit, a la cerca de l’amor.

La cosa que planteja l’article és certa: les relacions han canviat, la tasca de la dona i la voluntat de l’home ja no tenen la mateixa fita. L’alliberament de la dona ha conduit a una forma d’entendre les relacions de parella molt diferent, i així com elles ja no es deuen al mascle, nosaltres no les utilitzem com a minyones. Trobo bé que la dona sigui independent, que sàpiga viure pel seu compte sense aquesta dependència atroç a l’home, que la desprestigia i li treu qualsevol punt d’orgull. Ara bé, el problema principal ha estat el feminisme que ha derivat d’aquest alliberament, que no és més que el masclisme portat a la inversa, però amb la diferència de no estar mal vist; sembla fins i tot un orgull autodeterminar-se feminista. Dramàtic.

L’article parla d’aquesta manca de tracte entre home i dona avui en dia. Ja no són minyones i per tant ens hem d’espavilar i per tant en aquest sentit ja no ens calen. També parla de les exigències de les dones, que acaben cansant i són una forma de cansar-se de l’amor. I entre el cansament degut a les exigències i la no necessitat d’una dona en quant a dona de fer feines, el Robert es pregunta per quin motiu aguantar la relació. I fa tota mena de dissertacions, que si el sexe o l’amor, etc. I encabat parla del nou concepte de parella, més lliberal, cadascú a la seva. Més o menys.

Bé, cal dir que l’exposició és bona, però el Robert no té en compte que l’amor va més enllà de les exigències i de les tasques que la dona pugui fer. Hi ha dependència, esclar, però la dependència va per un altre camí molt més profund. La dependència no depèn –valgui la redundància- de si l’home és més o menys hàbil per subsistir portant una vida digna, sinó del vincle de l’amor i la intel•ligència. M’explico. Hem construït una idea de nosaltres i una idea del que ens manca, i allò que ens atrau és el que no tenim desenvolupat suficientment o no sabem veure que tenim (energia, intel•ligència i felicitat). Per tant, el que ens estimula, el que ens agrada, el que en definitiva ens acaba enamorant, és aquesta base d’energia, harmonia o intel•ligència. A partir d’aquí la relació es forjarà depenent de què li manqui a cadascun dels component de la parella.

Després la idea que l’amor és total, i si aquesta evolució de les parelles de la que parla l’article es compleix, denota una falta total d’estima. La relació lliberal no condueix enlloc més que a la trencadissa. Estar per estar, estimar d’aquella manera on cadascú fa la seva, no funciona ni ha funcionat mai. L’amor cal que sigui total, complet, sense excuses ni pretext, sense “t’estimo però necessito el meu espai”, fer la meva. Sentir-se lliure és funest, ser lliure és el que compta, i un només és lliure quan absorbeix l’amor de cap a peus. Sento molta més llibertat ara que hi ha la Sandra que no pas quan estava sol. Sento una llibertat que passa per un ordre cerimonial de totes les coses. Només les normes i les pautes condueixen a la llibertat real. Perquè, escolta, dinar a les 5 de la tarda no acaba sent més que una marranada de nen petit i no et porta enlloc que no sigui al caos i a la vida desendreçada.

A més a més, encara que el paper de la dona hagi canviat, morfològicament hi ha un gen, un tic inesborrable, que esdevé un ordre i una cura de la dona cap a l’home i una protecció total del l’home cap a la seva princesa. Elles són àngels i nosaltres som bèsties i la nostra missió és guarir-les de qualsevol mal i la seva portar-nos per bon camí. Per molt que la cosa hagi canviat i ara cuini i fregui tothom, l’impuls innat es manté i una casa on hi hagi una dona –generalment- sempre serà una llar. Un home sol mantindrà uns mínims, però no sabrà generar aquest toc de caliu, tan de dona.

L’article del Robert sembla més aviat una pregunta profunda d’on es troba l’amor. Una pregunta que només té resposta quan l’amor apareix d’una forma colossal, total. L’amor total que ens lliura de l’infern i ens manté vius. L’amor que és incansable i es sobreposa a qualsevol exigència. L’amor descobert com l’única forma de subsistència. És tendre escoltar un home buscant l’amor, és de les coses més boniques preguntar-se per què viure amb parella i quina és la finalitat de tot plegat. És bonic, sobretot, quan la resposta cau per evidència i sense que faci falta cap raonament mental. Som l’amor que no depèn de foteses. Som les històries més boniques de la terra quan tota resposta és l’amor.