dissabte, 7 de novembre de 2015

El papa és aquí

Fa escasses hores que tinc el carnet de pare i ja sento tot el pes de la humanitat carregat a les espatlles. De moment poques coses puc explicar que no resultin òbvies, com les llàgrimes de l’arribada: seria exagerat escriure que jo he plorat més que ell, però seria una frase francament dolça.

És evident que el nexe entre una mare i un fill és molt més superior que el d’un pare, i sobretot a l’inici, però hi ha un vincle amb el teu fill que resulta indestructible quan encara no fa ni dos dies que us heu tocat. La meva primera frase, el primer contacte amb el meu fill ha estat un “el papa és aquí”. I vet aquí que mentre plorava li he deixat anar a cau d’orella aquestes paraules repetidament fins que s’ha adormit.

El papa és aquí i procurarà ser-hi sempre. I per molt que ploris, i per molt que et disgustin algunes de les decisions que prengui, el pare sempre serà aquí.

La nostra habitació d’hospital és un resum de la humanitat avançant en cada plor i cada gemec que el meu fill deixa anar. La meva dona donant-li el pit a tothora és el fil que enllaça una vida experimentada amb la que acaba d’aterrar al món. També la prioritat que vira de forma total i res que no sigui el nen té importància. Tot és un segon pla absurd i l’únic que importa és ser-hi. Les hores passen dolces i per molt que tothom es queixi de la manca de son és fantàstic passar la nit mirant el teu fill i la teva dona, l’un al damunt de l’altre. Ni les hores que tenies per tu i ja no tens, ni canviar bolquers a les 3 de la matinada importa si el teu fill està bé. Tot és un cant a l’alegria, per molt que pugui semblar una tortura des de la distància.

Ser pare, de moment, no té cap més inconvenient que renunciar a tot a canvi de tenir el teu fill a sobre. I em penso que el tracte no podria ser millor.

dissabte, 13 de juny de 2015

La incertesa d'un home

Cau la nit fa hores, tantes com per haver de fer estona que dormo. Sóc al llit, estirat, i des del telefonet miro d'escriure aquestes línies sense corrector. Els demano d'entrada disculpes per les meves faltes d'ortografia i la meva curosa dislèxia.

Hi ha un silenci que espanta, buit, hòrrid. A diferència del que diu la majoria, el silenci m'és contrari al son i un lleuger xiuxiueig de fons sempre m'ajuda a caure en mi mateix. De vegades és la ràdio, altres la música però moltíssimes nits practico aquest agradable ritual d'adormir-me amb una lleugera melodia sense importància.

He begut una mica i no hi ha elixir més formidable per reprendre l'escriptura que aquest punt d'embriaguesa que encara es concentra en l'eufòria i queda lluny de la derrota, i et permet fer frases certament coherents i molt més emotives, i molt més cursis –perquè no dir-ho– que de costum.

Potser encara no ho havia escrit tan categòricament però el cert és que en un període no gaire dilatat de temps, i si Déu vol, seré pare. Hi hagué primerament una sensació de buit, caure en l'infinit de tu mateix i no trobar-te, i no reconèixer-te, i no saber com ni perquè.

Hi hagué primerament, després d'aquesta estrambòtica notícia, una lleu, molt lleu, parada cardíaca seguida d'una diarrea incommensurable. Després, sense que el pànic marxés, la ment em donà tantíssimes voltes, féu tantíssimes hipòtesis, que encara ara estic astorat.

No sé res però tinc por. Aquesta por que et deixa seguir vivint de la mateixa manera però que et rosega el cervell i te'l capgira. Encara no ha passat pràcticament res i ja em sento desvalgut, poc preparat, lluny d'estar a l'alçada d'una cosa com aquesta.

No sóc pare però no podria viure ja com si no ho fos. No sóc pare però hi ha aquest clic que et fa el cervell i et deixa atent, esperant que la jugada acabi per poder rematar.

La vida és francament estranya i encara no sé gaire com ni perquè però el rellotge avança implacable i la panxa de la meva dona és cada vegada més sexi.

Són dies confusos: barreja de felicitat incoherent i pànic absurd. Són dies que passen en una mena de núvol que un bon dia va arribar i continua amb mi, aquí dalt, guarint-me però també advertint-me del perill que suposa la dimensió desconeguda.

Mai hauria pensat ser pare i de fet tampoc m'ho penso ara. Però d'altra banda no som res sense aquesta mica de vertigen que governa la nostra vida. Som una debilitat rere l'altre, la fragilitat d'un home quan sap que alguna cosa màgica i incomprensible s'acosta inexorablement.

No sóc pare però una escletxa em permet mirar el destí i saber-lo tan estrany com obvi. Després de tant de temps negant-me a mi mateix he descobert que la millor manera d'avançar és caure al buit sabent que per molt fons que caigui sempre hi haurà una xarxa amiga que em salvarà. Caure tots dos, saltar tots dos amb un impuls que no ens hauríem esperat fa alguns anys. La incertesa és el motor de la humanitat. Aquest cop de cap que cal perquè aprenguem a ser feliços mentre patim i aprenem a patir.

Els millors anys de la meva vida han estat sens dubte aquests últims anys amb la meva dona. Què podria anar malament si ara alguna cosa molt més densa ens unirà encara més? Som afortunats i ho tenim tot a favor.

Un dia vaig voler tenir un fill amb tu i encara avui penso, amb tota aquesta incertesa i aquest neguit vital, que res podria haver estat millor que estar saltant a l'abisme agafats de la mà. Estem cosits a la mateixa estrella i tenim un món per descobrir.

L'habitació en silenci, un silenci espantós, tu dorms i el nostre fill es prepara per conèixer aquesta estranya i meravellosa vida.

dimecres, 6 de maig de 2015

Restaurants, camises, temps i amor

La meva dona sovint m’acusa de vestir sempre igual. I la veritat és que m’han acusat ja de tantes coses que tot és una mica igual. De la mateixa manera que també em diuen que sempre acabo dinant als mateixos llocs i que em perdo coses noves. Bé, no sé si és un alleujament perdre’s segons què. Si d’alguna cosa em poden tatxar és de monòton. Monòton. I t’ho diuen com si fos un insult. Per mi és tot un elogi. La meva dona diu, en referència a la roba, que cal canviar perquè es noti el contrast, i els dies informals no siguin iguals que els dies festius. I encara que estic d’acord que no es pot anar segons a quins llocs amb segons quina vestimenta, gairebé sempre procuro portar el mateix tipus de pantalons, i les mateixes sabates. Tinc camises de diferents colors, per tant espero que en aquest sentit no tingui cap queixa. Només camises, però de diferents colors. Blanques, blaves, roses, grises. Llises, ratllades, etc. Què més pot demanar la meva dona? Fixa’t si sóc agosarat que l’altre dia em vaig comprar una camisa de quadres de colors prou estridents. I val a dir que me la he posat alguna vegada. I no arribo a sentir-me el pallasso de Micolor.

Procuro vestir sempre igual perquè és com m’agrada vestir i com em sento més còmode. Procuro portar camisa perquè les camises ordenen i les samarretes desordenen. Si pogués, si no em diguessin de tot, baixaria a la piscina amb banyador i camisa. De fet si pogués em banyaria amb pantalons i camisa. I sabates.

Procuro menjar sempre als mateixos llocs. I més ara, que s’ha posat de moda fer-se el modern. I més ara que menjar als Adrià ja està passant de moda i només fa esnob. Ara és quan més s’hi ha d’anar. Ara que fa fins i tot vergonya dir que t’agrada l’Albert Adrià. Ara que et podrien acusar de banal i d’obvi per anar a llocs tan comuns, tan poc alternatius. Ara que els alternatius coneixen llocs molt més originals, ara cal reivindicar els restaurants que solc freqüentar.

Un dia els Adrià quedaran molt lluny, massa lluny, i de cop i volta tothom dirà que els agradaria que tornessin, perquè ja no seran moda i lo guai serà dir que t’agraden llocs que no són actuals. Res em disgusta més que aquestes classificacions de pa sucat amb oli. Vesteixo sempre de la mateixa forma i acabo sempre als mateixos restaurants. I no es pot dir que sigui innovador però m’estalvio en canvi molts més disgustos.

I encara que expliqui i digui tot això al final sempre acabo en un lloc fosc i sòrdid i escric un article per poder-me’n desfer encara que sigui només explicant-lo. Escriure és reivindicar-se i deslliurar-se dels traumes. Escriure és contradir-se i acabar acceptant una vida ben estranya. La part dolça del conte és que per molt que mirem de crear-nos un ideari fet a mida la teva dona o el fill que esperes poden sempre capgirar-te la truita i donar un nou sentit a l’univers. L’explicació definitiva de perquè no hem mort després de cada sopar espantós, després de fer coses que mai haguéssim imaginat fer, és la nostra grandíssima capacitat d’estima. L’amor, que tot ho cura. Temps i amor és la millor medicina per afrontar aquesta estranya i tendra vida:

- Doctor, estic fatal.

- Què li passa?

- Res em sembla bé.

- Prengui’s dues cullerades de temps i amor cada 8 hores.

dilluns, 27 d’abril de 2015

Verge i màrtir

Primer fou l’abisme, el salt sense xarxa. Primer fou un petit calfred, un instant de suor freda, quasi gelada. Primer va ser l’interrogant del món, la por, la incertesa, el desemparament. Després la il•lusió, el crit de cel que et reclama i les ganes d’aprofundir-hi. Després va ser l’alleujament del discerniment, les primeres pedres que podem sempre començar a posar. Després va ser només tot això, només tantes poques coses sabudes i tantíssimes per aprendre. Només aquesta dolça, dolcíssima barreja de temor i delit. Primer va ser el misteri i després la mà reconfortant de Déu acaronant-nos. No sempre tenim sentiments definits i sovint som una barreja de contradiccions. Cada vegada em sento millor escrivint articles contradictoris, perquè duen molta més veritat que una veritat categòrica. Som les dues cares d’una sola moneda: una estrofa melòdica i un crit estrident. Una bonanova i una terrible tensió de fons. I aquesta llavor de patiment que se t’instaura i no desapareix.

dijous, 23 d’abril de 2015